La importància de tenir un gos educat

Molta gent creu que quan parlem d’educació canina ens referim a que el gos segui quan li diem, ens dongui la pota quan la demanem i que, en general, obeeixi qualsevol ordre que nosaltres volguem “inventar”.

L’educació de la qual parlarem avui va més enllà. Parlarem d’una educació cívica de les nostres mascotes, tot i que potser, més que la paraula cívica, hauríem d’usar la paraula social.

Hem de pensar que tenim un animal integrat en una societat humana i que per tant, per poder gaudir al màxim de la nostra mascota, el seu comportament també hi haurà d’estar integrat.

És obvi que el nostre gos no pot anar atacant la gent amb la que es creua només perquè està passant per davant de casa seva, cosa que en llibertat si faria per a poder defensar el seu territori. Així doncs, haurem de socialitzar la nostra mascota, ha d’aprendre a conviure (que no vol dir portar-s’hi be, cadascú té el seu carácter…) amb altres persones i animals que comparteixen ciutat amb ella.

A més, des del punt de vista veterinari, aquesta mínima educació “social”, ens és de gran ajuda. Ja és prou difícil haver de treballar amb algú que no ens pot dir on li fa mal si a sobre li afegim el handicap d’haver de fer-ho amb un animal que no confia en nosaltres o que ataca per por. Si l’ensenyem a que se’l pot tocar, que se li poden mirar les orelles, les ungles, la temperatura… i que pot fer-ho una persona que no ha vist mai abans, la nostra feina és més fácil i per al gos és una experiencia més agradable que no haver-lo d’inmobilitzar i colocar-li el morrió. I si inclús després de la visita s’endú un premi, l’animal integra ràpidament que la visita al veterinari pot ser positiva.

Irka en sessió de rehabilitació

Aquest tipus d’educació canina encara és més necessària quan parlem d’especialitats veterinàries com és la rehabilitació, on es necessita que el gos col·labori en els exercicis o que es relaxi i es quedi quiet una bona estona. Inclús si el gos sap un mínim d’obediència (ordres com vine, seu, quiet o donar la pota) ens facilita l’execució de certs exercicis.


Per exemple, aquí podem veure la Irka, una labrador de 6 anys amb un greu problema d’artrosi als colzes. Per poder exercitar el moviment d’aquesta articulació, la Irka segueix les ordres de “terra” per a que s’estiri i s’aixequi i les de donar la pota. D’aquesta manera, a base de rebre premis, la Irka ha anat guanyant movilitat en els colzes, i venir a les sessions de rehabilitació són molt més agradables.


Artículo escrito por Mireia Sanz, 
licenciada en veterinaria y CCRP por la Universidad de Tennessee (http://rehabilitaciocanina.blogspot.com/)




Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *